L'últim adéu

Llum tènue, música morta, l’últim adéu. El petó final, l’abraçada més calurosa, la fi d’aquell delirant somieig.
Les llàgrimes més pesants que mai, un grapat de sensacions inquietes que brollen pel meu cos. Tristesa, la major desil•lusió de les nostres vides impregnada en cada cor com a alè de vida.
I ara recordant aquella inoblidable nit, una foscor especial, les estrelles m’enlluernaven com mai. L’aire de nit que em movia els cabells amb aquella suavitat de la vida a l’estiu. De fons, l’interminable xiuxiueig dels grills. Cada so formava l’última melodia. Tot de pensaments volant sense parar, fins a formar tots plegats, un bell jardí dels records on cada passat és una fresca i roja flor. Imaginant un demà diferent, amb un camí per seguir. Però ja separats, sense poder reviure “ahirs” sorprenents.
I seguia la nit....l’última vetllada, la malícia ploranera de l’últim adéu, la flaire cridanera que intenta que la tristesa i la desesperació ens ompli fins a vessar, que l’emotivitat i deseperació visquin dins nostre cada instant un xic més. I quedar com a capritxosos amb ganes de més.
L’aroma de l’estiu i l’olor de l’adéu...
Les ganes de seguir, i la necessitat de recordar...
L´última mirada, l’útim adéu...

(Escrit de l'any 2001)