Dos amants

Era el racó més fosc de l’habitació, allà on res semblava passar, allà on s’amagaven moments de secret, on històries de dos s’alimentaven de grans regalims de passió. Era l’estona de convergència entre la necessitat de seguir i el remordiment de no retrocedir.
Ella era bellament vulnerable, desorbidadament fràgil i desesperadament preciosa. Tenia uns cabells que la vestien fins més avall de les seves espatlles i uns ulls callats que, a voltes, pampallugaven tímids.
Ell era de faccions dures, cegadorament atractiu i impecablement poderós. Les seves mans eren descaradament masculines i la seva olor era pecat deixar-la escapar.
S’omplien de carícies, dolçes, meloses, vertaderes, que degotejaven gran desig. S’acaronaven una i altra vegada. Buscaven la millor manera de demostra-se un a l’altre les inconscients ganes de tenir-se. Es tornaven esclaus de la corrupció de la possessió fent mirades furtives entre petó i petó. Ambdós sabien que la innocència de les seves rutines quedava totalment estripada en tan insòlits instants de desig. Moments incògnits que alteraven encara més la flaire de lúxuria. La sensualitat de cada moviment quedava reflexada en la blanca paret que els resguardava. La lluna que, a mitges, brillava era l’aliat del seu amor, cada nit els acompanyava. Ningú més sabia que el rebombori de sensacions que cadascú portava dins seu era alimentat absolutament cada vespre. S’absorvien de suspirs un a l’altre, s’engrandien fent promeses de veure la llum del dia junts, s’enlluernaven dels seus ulls que com imants no podien deixar-se de controlar i es complementaven. S’alliberaven de presons diaries de les quals mai s’atrevien a escapar. I seguien, s’estimaven, es necessitaven bojament. Tenien una dependència d’amor vibrant de passió. I reien, somreien junts per tants moments capbussats ja en el record. I ploraven, ploraven alhora desconsolats per no poder treure el cap a la vertadera superficie i respirar. Respirar la vida. Respirar l’amor. En definitiva, estar junts.